De vegades agafen ganes de partir-li les fletxes a Cupido. I la cara, sobretot la cara. L’Eduard té trenta-uns-quants anys, fa de redactor en una publicació mèdica i és solter. O desemparellat. O single. O com se n’hagi de dir. Fa poc que ha trencat amb la que havia de ser la mare dels seus fills, l’àvia dels seus néts i la besàvia dels seus besnets, i no se la pot treure del cap. Ni del cor. Ni dels altres òrgans. Per això, la germana i els amics, que no el volen veure tan solter, tan desemparellat, tan single, ni tan com se n’hagi de dir, el pressionen perquè trobi parella. Tampoc pot ser tan difícil... «Des de l’adolescència sóc conscient que Déu, els astres, l’atzar, el monstre de l’espagueti volador del pastafarisme o qui sigui confabula en contra meva. Si a la mateixa parada de metro pugen una desena de models estupendes i una boja que parla sola i fa pudor, no cal patir: aquesta serà la que s’asseurà al meu costat. És una llei universal.»
